El camí

Un fracàs és un fracàs sempre, això no es pot negar. He odiat tota la vida la gent que quan et passa res greu a la vida t’agafa per l’espatlla, et mira als ulls amb tendresa i et diu allò de “pensa que ara ets més fort” o bajanades com les de “l’important és el camí i no el destí”. En realitat aquestes paraules les diu aquell que no és un amic, les diu aquell que només vol complir l’expedient amb tu com qui et diu de fer un cafè per posar-te al dia quan les dues parts sabeu de sobres que no us tornareu a veure en els pròxims sis mesos.

El descens de l’FC Andorra és un fracàs. Ho és perquè el projecte apuntava molt alt i perquè la primera temporada a Segona Divisió va estar molt per sobre de les expectatives de qualsevol equip que posa per primer cop un peu al futbol professional. Ara bé, la trajectòria esportiva del club és fins a la data inqüestionable, amb ascensos consecutius i un futbol que rendia per sobre de les expectatives de la plantilla.

Però per molt extraordinari que hagi estat fins a la data el projecte tricolor, aquest no s’ha pogut deslliurar d’un fet que els ha passat a molts clubs en els darrers anys. L’Alcorcón encadena dos descensos en tres anys. El Vila-real B ha pogut només encadenar dues temporades a segona abans de tornar a baixar i l’Amorebieta pot certificar aquest cap de setmana el seu segon descens en tres temporades. També clubs històrics com el Deportivo de la Corunya han passat pel mal tràngol d’un descens. El Màlaga aspira a tornar a segona aquesta campanya.

Per tant, faria bé l’aficionat tricolor de reflexionar al voltant de la situació i d’entendre que si bé perdre la categoria és un fracàs –perquè ningú vol perdre–, descendir no és la fi del món per als projectes esportius que són joves. Creure que en tres anys estàvem a la Champions és, com a mínim, naïf quan al final el que compta és gaudir del trajecte i no el destí.