La bellesa de les cicatrius

Al vast oceà de la vida, trobem ineludibles corrents que ens empenyen cap a experiències diverses. Per a molts, la recerca de l’autenticitat s’erigeix en un far, tot i que seguir aquesta llum sovint porta a aigües turbulentes. Joaquín Sabina, amb el seu característic menyspreu per la superficialitat, el va capturar de manera inigualable quan va afirmar: “Un es coneix a si mateix i sap com n’és de fàcil resultar ferit, sobretot si un s’utilitza a fons. A mi m’agrada menjar de debò, beure de debò, besar de debò, parlar de debò, enamorar-me de debò, i quan poses tant en totes aquestes coses, el més normal és que surtis ple de cicatrius. Són proves que has viscut.”

Viure plenament exigeix coratge, ja que implica mostrar-se vulnerable, despullar-se de les màscares que ens conformen i abraçar les nostres falles i debilitats. Les cicatrius, tant físiques com emocionals, actuen com a testimonis silenciosos de les nostres batalles, del nostre compromís amb experiències que, malgrat el dolor que comporten, ens enriqueixen i ens defineixen.

Les cicatrius són medalles d’honor. Són senyals que hem estimat, perdut, lluitat i après. A la cultura contemporània, on sovint se’ns motiva a esquivar el patiment, Sabina ens recorda que evitar el dolor també significa evitar la vida real. És en aquest lliurament total i honest on resideix la veritable bellesa de l’existència.

Assaborir un plat amb intensitat, gaudir d’una copa com si fos l’últim brindis, besar com si el món s’acabés demà i enamorar-se sense reserves, són actes que representen una elecció conscient: viure de debò, sense por de les ferides que puguin sorgir. Són ferides d’evidència, d’una vida no només transitada, sinó plenament experimentada.

Caminar per la vida amb autenticitat i passió pot omplir la nostra pell de cicatrius, però també embelleix el nostre esperit amb una força i saviesa úniques.