Ja saps on anàvem

I mesos després som allà on érem fa un any. O més ben dit, som allà on tots sabíem que seríem. El VPC va passar ahir del no rotund a Prada de Moles a reconèixer que s’està negociant obertament un any més al tan mal denominat exili, l’Andorra ja està disposat a arreglar la qüestió econòmica i el Govern ja ha deixat clar que el club de futbol no pot deixar el país sota cap circumstància.

Per molt que ahir el rugbi mostrés el seu malestar, a Catalunya ja saben com va allò de “si vols que torni el president, vota el president”. Doncs la versió esportiva i andorrana de la dita seria: “Si vols que el rugbi torni al Nacional, negocia amb l’Andorra.” És una evidència que per a un equip a Divisió d’Honor B, Prada de Moles és un estadi més que suficient. Encara més si és d’ús exclusiu per al VPC. De fet, hi ha clubs de la Divisió d’Honor espanyola, el Barça sense anar més lluny, que no tenen ni camp propi ni vestidors propis (el camp de la Teixonera). No oblidem mai que la situació esportiva del Principat és, de sobres, molt millor que la que tenen infinitat de clubs dels països veïns pel simple fet que Andorra és país.

Igual d’evident és que l’Andorra no podia jugar en un estadi de gespa artificial si l’RFEF ha obligat enguany el Cornellà a voltar per Catalunya per jugar en gespa natural (fins a quatre camps en una temporada). Com també era obvi que l’Andorra havia de fer-se càrrec d’una negociació que, fins a cert punt, al Govern no li pertocava.

De fet, em costa encara entendre quin és el motiu pel qual el VPC no pot anar a Encamp si se li garanteixen les condicions que demana o per què l’Andorra hauria d’haver de deixar el país per la falta d’un estadi propi. En qualsevol cas, som allà on tots sabíem que acabaríem: l’Andorra al Nacional, el VPC a Prada de Moles i Piqué posant diners.