Diversitat (III)

La Xarxa europea de vida independent (ENIL) defineix la vida independent com la demostració diària de polítiques sobre la diversitat funcional basades en els drets humans, i aquests drets estan interrelacionats i són interdependents. Cap no es pot entendre sense els altres, per tant, tots s’han de fer reals i efectius, ja que la vulneració de qualsevol constitueix una discriminació que atempta contra la dignitat i els valors inherents a l’ésser humà, i per això cal ressaltar que la vida independent és per a totes les persones amb diversitat funcional, independentment del sexe, l’edat i el nivell de les necessitats de suport.

Es diu que el paper ho aguanta tot i amb tota la raó del món, ja que a l’hora de legislar en el desenvolupament de les lleis, els esborranys, els projectes de lleis, els acords i la llei i els seus reglaments cada cop veiem que són més restrictius i no tenen en compte no tan sols les necessitats reals, sinó que també ignoren els postulats de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat, i continuem veiem que quan es parla de desinstitucionalització també alhora augmenten les partides pressupostàries per a la construcció de noves residències i tota mena d’aparcaments humans, on tenim les persones institucionalitzades i amb prou feines alguna amb assistència personal, i torno a recalcar que el control sobre les seves pròpies vides en poder triar i prendre decisions d’on i amb qui viure recau sobre la mateixa persona amb diversitat funcional.

Per acabar, voldria recordar que l’altre suport a les persones amb diversitat funcional haurien de ser les associacions i plataformes, aquelles que s’emboliquen amb la bandera de l’activisme i la reivindicació, però que en convertir-se en prestadores de serveis i fer el que hauria de fer l’administració estan domesticades per les subvencions, convertint en seva la màxima El que guanyen amb poder ho perden en virtut.