Els extrems es toquen

Les persones tenim la tendència d’etiquetar el món com a eina per posar ordre a la realitat que ens envolta, però realment no és així. Abans parlàvem de dreta o d’esquerra i ara, ja sentim sovint, extrema dreta i extrema esquerra, com si en lloc d’anar cap a la tolerància anéssim en direcció contrària. En la sessió del Debat d’Orientació Política d’aquest dijous passat, en una picabaralla entre membres d’un cantó i altre i, ja se sap que a vegades es diuen coses que no es volen dir, el Cap de Govern va afirmar que Concòrdia abraçava idees de l’extrema esquerra, més a l’esquerra que les ideologies socialistes i fins i tot, comunistes, vaja, és com si tinguéssim un revolucionari Che Guevara a l’andorrana, cosa que em sorprendria. L’afirmació és, si més no, curiosa si tenim en compte el panorama polític europeu. Com ja tothom deu saber, en les passades eleccions europees els resultats han beneficiat l’extrema dreta, que, segons el diccionari, aglutina tant la dreta radical com la ultradreta. I això que l’extrema dreta hagi guanyat a Europa fa por. I no soc l’única perquè el nostre veí i copríncep, Emmanuel Macron, s’ha afanyat a dissoldre l’Assemblée National i convocar eleccions, cosa que farà aviat també el canceller alemany, Olaf Scholz. Això no obstant, es veu que l’empoderada Meloni de l’extrema dreta està movent fitxa per fer que Von der Leyen continuï com a presidenta de la Comissió Europea i que els resultats del bloc central, que són els que han dirigit la política europea dels últims 10 anys, tinguin la força i els escons necessaris per seguir manant en les principals institucions europees. I a més a Suècia, Finlàndia i Dinamarca, els partits de l’esquerra verda han estat els grans guanyadors. Però no hi acabo d’entendre res, quan llegeixo que Dinamarca lidera el front més restrictiu amb els immigrants, que també està de moda donar-los la culpa de tots els mals. Haurem d’invocar la clàssica suposició que “els extrems es toquen”.