La bogeria de l’amor

William Shakespeare, el bard immortal d’Avon, ens llega a les seves obres un vast tresor de reflexions humanes, aquesta és una de les més commovedores i penetrants: “Si no recordes la més lleugera bogeria en què l’amor et va fer caure, no has estimat.” L’amor, en la seva essència més pura, és una experiència transformadora que sovint desafia les convencions racionals. L’amor veritable no és merament un afecte serè i controlat, sinó una passió aclaparadora que de vegades ens condueix a actes de bogeria aparent. Aquesta bogeria, però, no s’ha de veure com un desvari irresponsable, sinó com una manifestació de la intensitat emocional. Quants de nosaltres no hem redactat una carta insensata, efectuat una trucada intempestiva, o viatjat quilòmetres interminables només per una mirada, per un somriure, per un instant amb l’ésser estimat? Aquestes accions, encara que trivialitzades en la lògica freda de la quotidianitat, representen els pics i les valls de les nostres vivències emocionals. Són els reflexos fulgurants de la capacitat de l’amor per elevar-nos, encara que ens pogués capbussar en efímeres insensateses. L’amor, en la seva expressió més genuïna, ens allibera de les cadenes del que és quotidià i ens permet accedir a una dimensió superior de l’ésser. Les “lleugeres bogeries” que emergeixen del profund afecte no són més que testaments del nostre anhel per una cosa més gran que nosaltres mateixos, per una connexió que supera els límits del racional. Aquells que no s’han deixat portar pel pes alliberador de l’amor, que no han sucumbit els seus capricis més inofensius, realment no han provat la magnitud de l’emoció que és estimar. Perquè, en el joc etern dels cors, perdre la raó no és momentàniament una debilitat, sinó una de les proves més eloqüents de la profunditat de l’amor. Estimar i recordar aquestes llums de bogeria és reconèixer la nostra pròpia vulnerabilitat i la nostra capacitat de transcendència.