Viscut comú, encara?

No fa gaires dies, vaig rebre, via Whatsapp, un missatge d’un amic meu. Constava d’una fotografia de l’escriptor Milan Kundera i de la frase: “La lluita de l’home contra el poder és la lluita de la memòria contra l’oblit”. Es tracta d’uns mots extrets de la novel·la El llibre del riure i de l’oblit.

Em vaig adonar de cop que ja feia molts anys de les meves lectures d’una part important de l’obra de Kundera i no vaig poder evitar parar-me a intentar meditar sobre el text.

De fet, rebre i enviar frases per Whatsapp forma part d’una espècie de joc que mantinc des de fa temps amb aquest amic, i en més d’una ocasió han estat punt de partida de xerrades força interessants. Indiscutiblement, si m’havia fet arribar el missatge, significava que es tractava de quelcom que l’havia interpel·lat.

És indiscutible que la lluita contra el poder, en el moment de l’escriptura, només podia fer referència al poder soviètic d’aquell temps, però, evidentment, va més enllà; i la referència a la memòria consistia a no oblidar que existien altres visions del món, diferents de la que es pretenia imposar a Txecoslovàquia. Corrien els anys 70 del segle passat...

És evident que si demano “encara té sentit, la frase?” la resposta no pot ser sinó afirmativa. Fins i tot en el cas d’Andorra, em dic mentalment. I em ve a l’esperit una màxima del Manual Digest. La que comença així: “No demostrar mai riqueses...” i acaba amb el consell següent “... sinó predicar misèries i flaqueses de les Valls”.

La frase se’m capgira: la lluita de la memòria contra l’oblit és la lluita de l’home contra el poder.

Hi ha indicis que poden portar a pensar que Andorra podria perdre –per la raó que fos– memòria col·lectiva? Hi ha indicis que poden portar a pensar que trams sencers de les seves vivències com a poble corren el perill de caure en el més estrepitós dels oblits en les ments d’una part important del grup? Dels andorrans?