Dret al treball

En tot Dret civilitzat, la primera llei és la que garanteix a totes les persones els mitjans per a la seva existència digna, en particular a través de la provisió d’oportunitats reals de treball. D’aquí la importància que el dret social al treball ha consagrat l’article 23 de la Declaració Universal de Drets Humans per part de les Nacions Unides. Per això, és sorprenent que durant molt de temps s’hagi assumit amb naturalitat, fins i tot per governs progressistes, que la privació de “l’expropiació” del treball sense justa causa no sols no havia de prohibir-se, sinó que fins i tot havia de facilitar-se per les lleis. Es liberalitzen les causes i es rebaixa el cost, encara que no hi hagi ni motius reals ni formes adequades per privar l’ésser humà d’un dret fonamental. Malgrat l’evidència d’aquesta situació, a Andorra l’acomiadament és lliure, l’acomiadament a Andorra no sols no és car, sinó que és molt barat, la qual cosa facilita que el percentatge d’acomiadaments sense justa causa sigui molt majoritari. El mateix símil podem trobar amb la regulació del trànsit, l’existència de sancions dissuasives i el rescabalament complet de les víctimes d’accidents no sembla que alteri l’afluència a les nostres carreteres, ni que impedeixi contractar les empreses de transport. Els sindicats ho han tingut des de sempre clar. Ni el treball és una mercaderia, sinó un dret social fonamental, ni la seva privació sense causa pot resultar a un cost tan previsible i barat per a les empreses. I la legislació facilita la idea que l’acomiadament contra les lleis és un dret empresarial, de tal forma que pot accedir a ell si paga una indemnització prèviament planificada i cada vegada menor. La inexistència d’una reacció adequada contra l’acomiadament injustificat afebleix perillosament la consistència del Dret al Treball, que obliga a uns mínims d’estabilitat en l’ocupació com a característica essencial de l’Estat Social i Democràtic de Dret.