Girar pàgina

Ja és oficial, a París hi aniran només dos esportistes. És una llàstima i ho és no pel fet que la delegació andorrana sigui tan minsa, sinó perquè seguim sense un criteri que reguli els criteris per fer ús de les places d’universalitat. Ahir el Santa Coloma va disputar la fase prèvia de la Champions League, una competició que sap que –si no passa un autèntic miracle– és impossible que arribi a disputar al llarg del curs (tant de bo), però s’imaginen que el club renunciés a la seva plaça per por a perdre?

No passa pel simple motiu que això tindria una conseqüència major que no seria altra que quedar fora de la competició durant unes quantes temporades, a més del ridícul que es faria. Disputar una competició europea és el premi al treball fet al llarg del curs. Un premi establert des del primer dia de temporada.

En tot cas, és del tot cert que Govern instés a una reflexió el COA. Si bé són dues institucions separades i sobre la qual l’executiu no pot aplicar un control, les polítiques públiques que s’implementen en el món de l’esport en matèria de subvencions o ajuts han de ser motiu de pes suficient perquè l’administració central hi pugui dir la seva. Al cap i a la fi, el ministeri d’Esports es gasta uns diners anuals perquè certs esportistes preparin la participació als Jocs Olímpics, on queda aquesta inversió realitzada per Govern ara que el COA ha pres la decisió?

La qüestió de París ja queda superada. Ara només queda esperar dues fites històriques, com podrien ser tenir el Nahuel en una final olímpica i la Mònica entre les vuit millors d’alguna de les modalitats de piragüisme i assolir el primer diploma olímpic. Però després de París hi haurà els Jocs dels Petits Estats d’Andorra i toparem amb un nou debat sobre quins esportistes hi han de participar i quins no.

De nou, caldrà un criteri que, en aquesta ocasió, també prevegi l’aspecte emocional per permetre que els atletes del país puguin competir a casa amb les grades plenes.