Nosaltres i el medi ambient

Aquesta setmana el consell de ministres ha aprovat la nova llei que regula l’activitat cinegètica. L’objectiu és actualitzar les normes del que els humans van començar a practicar per alimentar-se i ara s’ha convertit en l’art de la caça. Un art que ara ja no es pot practicar sota els efectes de les drogues ni de l’alcohol, fet de sentit comú tenint en compte que la persona que practica dit art té una arma de foc a les mans, encara que si es tracta d’una canya de pescar no deu ser tan perillós. Als banders se’ls gira feina, encara que només la policia podrà fer els controls pertinents. Però ja sabem que les lleis no obliguen a res, és com la llei del català, però si acabes sent víctima lingüística o víctima cinegètica sempre tens una llei que t’empara. Tot això gràcies al ministeri de Medi Ambient, i és que això del medi ambient va passar a formar part de l’estructura política dels estats del segle passat i s’ha convertit en un imprescindible dels estats moderns del segle XXI. Avui dia qualsevol estat anomenat democràtic, sigui de dretes o d’esquerres, ha de tenir un ministeri de Medi Ambient i tot ha de passar pel ras de la sostenibilitat. I podem dir que això és producte de tota la burocràcia que genera el sistema del benestar i que no serveix de res, i tenim raó. No serveixen de res tots els diners que les administracions es gasten en polítiques d’educació per a la sostenibilitat, en tots els serveis per fomentar i facilitar el reciclatge, ni en totes les millores del transport públic… per anomenar-ne algunes. Les xifres delaten i no els ministeris de Medi Ambient, sinó a nosaltres. Les xifres diuen que de les cinc tones de residus que generem a l’any cadascun de nosaltres, només en reciclem el 38%, és a dir, que un 60% van a parar als abocadors. Les xifres també diuen que en lloc de reduir l’ús del plàstic, cada cop ens agrada més utilitzar-lo, això sí, que no ens el trobem a la platja que la culpa és del de Medi Ambient.