Trump em demana el vot

No sé si deveu tenir darrerament la sensació que us arriben via Twitter o Instagram missatges que en alguns casos freguen el discurs de l’extrema dreta i que, en la majoria d’ells, el sobrepassen. De fet, coses tan estranyes apareixen al meu time-line com missatges a favor de Trump quan jo soc qualsevol cosa menys culpable de seguir la política dels Estats Units i, encara menys, Donald Trump. Ja fa temps, però, que les xarxes socials han estressat de valent el sistema que havia funcionat al llarg del segle XX pel que fa als sistemes de la informació. La premsa ha perdut en tots els sentits el rol de ser el garant de la informació –per culpa d’un sistema de negoci obsolet i que l’ha obligat cada cop més a fer mans i mànigues per quadrar comptes– i ha passat a haver de competir per demostrar que allò que diu no és fals. Abans es deia que fins que la BBC no publicava una cosa no era veritat, ara el que es diu és que quan ho publica la BBC bàsicament és tot el contrari. Sempre he estat defensor que als mitjans de comunicació hi haurien de treballar aquells professionals col·legiats i que, en conseqüència, poguessin rebre també sancions en cas de males praxis davant la professió. És cert que la premsa sempre ha quedat sota la protecció del dret a la lliure expressió, però també ho és que aquest dret ja fa temps que no s’utilitza de forma adequada –encara menys a les xarxes on l’anonimat ho permet tot–. La necessitat que els mitjans diferenciïn cada cop més entre opinió i informació és essencial com també ho és la creació d’una identitat digital que permeti rastrejar la persona que digui qualsevol animalada. El filòsof Karl Popper va deixar per escrit la paradoxa de la tolerància, que vindria a dir que “el límit de la tolerància és la intolerància”. És a dir, allò que passava abans a casa quan un nen petit començava a dir ximpleries fins que arribava sa mare i li fotia un cop d’espardenya. No sé com es poden posar espardenyes a Twitter.