L’error

Cada etapa de la política té les seves particularitats i la que travessem serà estudiada d’aquí a uns anys com la caiguda de l’imperi romà de DA. L’invent d’una força òmnibus que pogués ser dúctil per encaixar la dreta tradicional i la progressia light s’ha demostrat com a efectiu al Principat d’Andorra. Al final seran 16 anys governant. No són pocs i soc dels que creuen que la història acabarà destacant més les reformes fetes, que no són poques, que les perversions que han generat algunes d’elles. Però, vaja, a DA li queden dos anys i mig mal comptats i després manaran uns altres. Per pur desgast. El risc de pensar tu mateix, i que els altres es pensin, que el Govern i el partit són el mateix és gran. A Andorra i arreu on algú governa 16 anys.

Aquest temps fins al final els demòcrates l’aplicaran a intentar que el país soni més afinat del que sona ara i poder marxar saludant i no dissimulant. Ara mateix tenim un país en el qual al mateix temps que els grans indicadors econòmics mostren que estem més sans que mai (creixement salvatge / turisme desbocat), un psicòleg ens descriuria com una criatura confosa que no sap gaire bé on va (desigualtats socials / pèrdua de poder adquisitiu). Aquesta Andorra de l’ocàs de DA és un lloc de contrastos en què el partit que governa està invertint bona part dels seus esforços a intentar corregir el rumb que, en algun moment, ell va decidir que era el correcte. I el preu és el lògic desgast mencionat abans, per al partit i per al seu líder. I compte que m’atreveixo a dir que quan faci un parell d’anys (o sis mesos...) que Xavier Espot no sigui cap del Govern, un dia farà una entrevista i més d’un que ara el fot verd dirà: “Aquest sí que era un gran polític i no el que tenim ara...” Però el tema és que abans que marxi, Andorra ha de respondre en referèndum a una pregunta molt important per al futur del país: “Vols que Andorra sigui un estat associat a la Unió Europea?”

I el que vinculi la pregunta, a favor o en contra, a DA està cometent un greu error.