Valorar els de casa

Als més joves ens acostumen a dir que som uns desagraïts. És aquella discussió típica de pares i fills en la qual surt la clàssica frase “amb tot el que he fet per tu” i el més jove respon: “Doncs no haver-me tingut.” En general, la qüestió és que, en els moments calents, ens oblidem de moltes coses i ens quedem amb una generalització que ho ridiculitza tot.

Tenir dos esportistes a París classificats per mèrits propis té molt de valor. Quasi tant que no en som conscients ni els que estem en el dia a dia d’aquest món. Segurament els Jocs Olímpics, qualsevol, s’expliquen per les històries de victòries (Katie Ledeky, Rebeca Andrade, Simon Biles, Armand Duplantis), però també per totes aquelles que es queden a les portes de l’objectiu assolit després de quatre anys de superació i dedicació absoluta.

La cursa que dilluns passat va fer Nahuel Carabaña té un mèrit increïble. El titular és que es va quedar fora de la final, però segurament també ho podria ser “Andorra té un atleta que pot competir per estar en el Top 15 del món”. En Nahuel encara no està per entrar en una final, és cert, però és evident que la progressió fins a Los Angeles està més que assegurada.

I tampoc és gaire sexy parlar de diplomes olímpics, però hauria de ser-ho. Si fins a la data no s’havia assolit cap fita com aquesta segurament és perquè l’objectiu era molt ambiciós o perquè el nivell de l’esport de casa no estava a l’altura. En tot cas, té un mèrit extraordinari el que ha fet Mònica Doria i, si la progressió del Nahuel està garantida, el camí que els espera d’aquí a Los Angeles serà per llepar-se els dits.

Són per envejar les imatges de Saint Lucia, un petitíssim país del Carib, veient com un bon grapat de ciutadans gaudien amb una pantalla gegant veient Julien Alfred guanyar la primera medalla olímpica per al país. Em pregunto per què aquí no teníem la mateixa il·lusió.