Limitar l’excés de turisme (II)

Hi havia una vegada un petit poble de muntanya, apartat del nucli urbà i de les carreteres més transitades del país, en el qual els habitants vivien amb certa tranquil·litat. Es tractava d’un poble encantador, on els infants podien sortir de casa i jugar a fora, i on era habitual veure els veïns seure davant de casa per aprofitar la fresca o per petar la xerrada amb algun altre habitant. Però aquesta quietud va canviar radicalment quan van començar a arribar massivament turistes, sobretot durant els caps de setmana, els ponts i les vacances escolars, obligant els veïns a tancar-se per no haver de suportar una desfilada contínua de desconeguts a vegades poc discrets i intrusius. Es tracta d’un exemple –en aquest cas real– que es podria malauradament extrapolar a nombroses altres zones del país. Penso, per exemple, en els habitants de la primera de les parròquies en ordre protocol·lari, que viuen com l’excés de turisme provoca col·lapses circulatoris monumentals tant a l’hivern com a l’estiu. En el meu darrer article comentava que l’impacte del turisme, quan aquest era excessiu, podia influir de forma negativa tant en la vida dels “ciutadans residents” com en la qualitat de les experiències viscudes pel mateix turista. Si existeixen en alguns països exemples d’iniciatives polítiques destinades a regular el flux de turistes, com ara l’establiment de taxes, d’un numerus clausus o l’augment de preus, també comencen a aparèixer moviments ciutadans demanant a les autoritats que actuïn en aquest sentit: constitució d’associacions contra la massificació turística a Girona, manifestacions diverses a Barcelona, Màlaga o les Canàries, etcètera. A Andorra es parla cada vegada més d’atraure un turisme més qualitatiu tot reduint el que ens visita actualment, però no és multiplicant les atraccions turístiques com el pont tibetà o el Cirque du Soleil que arribarem a assolir aquest objectiu, tot el contrari.