Llibertat d’expressió

Puja al DeLorean. Viatgem en el temps cap a Múnic, any 1929. El crack del 29 ha portat des dels Estats Units una crisi financera que desestabilitza tots els països. A Alemanya el partit nazi pren velocitat surfejant la crisi, basat en una estètica militarista, ultranacionalista i antisemita. El seu líder, Adolf Hitler, guanyarà les eleccions del 1933 sense tenir, però, majoria per governar. Rivalitats i miopies diverses generaran un ecosistema polític perfecte perquè acabi sent nomenat canceller. La resta és història. 50 milions de morts va deixar la Segona Guerra Mundial. Però nosaltres hem anat al 1929, recorda. Tot això encara no ha passat, s’està cuinant. Els nazis han generat un relat sòlid en què atribueixen al passat imperial d’Alemanya un pes fonamental i als jueus una culpabilitat destacada dels mals de la nació. Una cosa i l’altra eren invencions, però impulsats per una ment brillant, el filòleg germànic Joseph Goebbels, la propaganda s’escampa a tota velocitat. I el missatge qualla. L’orgull nacional s’infla amb el mateix frenesí que l’odi a qui no abraci aquesta doctrina. Quan arribin al poder tot s’accelerarà.

Soc de visita al 1929. Recorda. En una cerveseria em veig involucrat en una conversa i algú, amb gerra de mig litre a la mà, em pregunta.

-“Vostè creu que cal prohibir la difusió permanent de mentides i missatges d’odi del partit nazi?” Contesto que sí. Que cal prohibir-ho. Jugo amb avantatge, sé el que passa després.

I ara, tornem al present. Si als nazis els haguessin prohibit dir les mentides que van dir ells s’haurien defensat dient que tenien dret a dir-les emparats per la bandera de la llibertat d’expressió. 100% segur. I l’estació final d’aquest debat és fascinant. La llibertat d’expressió ha de protegir fins i tot aquells que la volen arrossegar pel fang amb el propòsit final de carregar-se-la? Qui va inventar la llibertat d’expresssió potser no va caure que s’havia de trobar una manera de defensar-se d’ella mateixa.