Acomiadament a Espanya

En tot dret civilitzat, la primera llei és la que garanteix a totes les persones els mitjans per a la seva existència digna, en particular a través de la provisió d’oportunitats reals de treball. D’aquí la importància que al dret social al treball ha consagrat l’article 23 de la Declaració Universal de Drets Humans per part de les Nacions Unides. Per això és sorprenent que durant molt de temps s’hagi assumit amb naturalitat, fins i tot per governs progressistes, que la privació, expropiació podria dir-se, del treball sense causa justa no sols no havia de prohibir-se, sinó que fins i tot havia de facilitar-se per les lleis. Es liberalitzen les causes i es rebaixa el cost, encara que no hi hagi ni motius reals ni formes adequades per privar l’ésser humà d’un dret fonamental. Malgrat l’evidència d’aquesta situació, constatada fins i tot en el si d’aquest club dels països de l’OCDE, que assenyala que Espanya té un nivell de protecció en cas d’extinció de contracte inferior a la mitjana, en molts discursos i informacions es deia que Espanya tenia l’acomiadament més car de la Unió Europea. Com recents estudis han posat en relleu, l’acomiadament a Espanya no sols no és car, sinó que és molt barat, la qual cosa facilita que el percentatge d’acomiadaments sense causa justa sigui molt majoritari. Als que defensen que el sistema legal ha d’establir uns topalls, caldria preguntar-los: acceptarien posar topalls màxims a la indemnització per incompliment de la normativa de prevenció de riscos laborals a canvi de la suposada seguretat jurídica? Creuen que el que no existeixin aquests topalls, que es prevegin sancions dissuasives, algunes fins i tot penals, i que es rescabali les víctimes dels accidents de treball amb els danys causats per l’incompliment de les mesures de prevenció, frenen la contractació laboral en general o d’algun col·lectiu en particular? Sembla evident que l’existència de topalls promouria la planificació, i el que és pitjor, l’incompliment de la normativa de prevenció.