Nàpols

Durant una recent estada a Nàpols hem pogut comprovar com es viu en una ciutat esplèndida pels seus tresors però a la vegada dominada pel caos i la decadència.

Però també és veritat que en el soroll i el batibull dels seus carrers, la capital del sud d’Itàlia troba la seva harmonia, en un calidoscopi de sensacions, on les olors, els sabors i els colors es barregen en una simfonia única.

No recordo cap població on es condueixi de manera tan temerària com aquesta, amb nens circulant en motos amb tota tranquil·litat, per descomptat sense casc, davant la mirada impàvida de la policia municipal, autèntics convidats de pedra en aquesta disbauxa. Però també és cert que no vam veure cap accident ni incidència remarcable. No cal dir que no es respecta cap senyal de trànsit i que només les botzines de cotxes i motos van alertant incansablement la resta de conductors, que alhora fan el mateix.

Semblaria que fins itot les ombres expliquen històries de glòria i tragèdia en una ciutat que respira el seu passat a cada cantonada dels seus carrers. Les empremtes de les ocupacions normanda, francesa, de la Corona d’Aragó, i també dels reis espanyols de les dinasties austríaca i borbònica són evidents a cada carrer del barri antic. El temps sembla detenir-se entre les seves ruïnes i palaus, entre la història que s’apaivaga i la modernitat que sorgeix impetuosa. Però la molt propera Pompeia, una magnífica ciutat adormida des de fa segles, compleix a la perfecció la seva funció d’advertir Nàpols que el Vesuvi encara no ha dit l’última paraula.

Per cada edifici que s’està restaurant hi ha centenars que sembla que puguin caure en qualsevol moment. No ens va estranyar gens ni mica que els italians del nord es preguntin on han anat a parar els milers de milions d’euros que cada any rep el sud d’Itàlia provinents de la Unió Europea i de les regions del nord del país. Encara que hom diria que la resposta és molt evident...