De la neu a l’aigua

Ahir vam posar el punt final al que ha estat un dels projectes professionals que més m’han omplert en els darrers anys. Deixeu-me que avui em faci una mica de promoció (ja demano disculpes per avançat) perquè el documental Doria: de la neu a l’aigua va arribar ahir al darrer capítol.

Soc d’aquells periodistes que sempre procuren mirar-se les coses de la forma més freda possible. El temps m’ha ensenyat que voler córrer no et fa millor, sinó que et fa més maldestre. En la majoria de casos, però, reconec que la passió de les històries que expliquem em pot i fa que acabi implicant-m’hi excessivament. Crec que la història de Mònica Doria –també la del Nahuel i moltes altres al país– és el reflex perfecte de come està canviant Andorra (faria bé el COA d’anotar-se aquest aspecte). Primer, perquè la protagonista és una dona i això no acostuma a passar. Després, perquè el millor resultat de la història d’Andorra en uns Jocs Olímpics ha arribat en un esport d’estiu i en aigua. Vaja, literalment el contrari del que se suposa que és Andorra: hivern i neu.

En tot cas, la palista andorrana reflecteix aquella dita que diu que Cronos no perdona. Li afegiria que tampoc Andorra, com a país, se salva. Per posar un exemple pràctic: estic segur que si algú arriba a llegir-se aquesta columna i s’anima a fer un comentari, recordarà que Doria és originària de la Seu. És lliure de fer-ho, però segurament és una actitud que ja no encaixa a l’Andorra del 2024.

Per això, crec que la resta de l’any i en especial els primers mesos del vinent –amb el referèndum de l’acord d’associació– el país ha de fer una reflexió sobre com vol que passi el temps. No entro en el fons, el deixo a la vostra consideració, però sí que és evident que hi ha certes pràctiques que han de canviar. Una Andorra moderna i adaptada als temps globals que vivim no lliga amb aquelles maneres de fer del passat en les quals un “ja ho trobarem” ho arreglava tot.