Tenir bona consciència
Costa, de vegades, decidir-se per un tema o un altre a l’hora de començar a escriure la columneta del mes: 1925 caràcters, espais inclosos. És el cas d’avui, i no és que no tingui qüestions que em rondin pel cap: moltes, i m’han portat al vocable consciència.
El diccionari català-valencià-balear de l’Institut d’Estudis Catalans diu: 1. Coneixença immediata que un té de la seva pròpia existència, dels seus actes, caràcter, etc. 2. Coneixença interna de la bondat o maldat de les pròpies obres o intencions, ensems amb el sentiment de l’obligació de fer allò que un creu bo.
La veritat és que resto un pèl perplex, ja que si només es tracta de la bondat o maldat de les pròpies obres en funció de fer allò que un creu bo, sense que hi hagi un model referent d’allò que ho és i allò que no ho és, de manera a unificar criteris, que fàcil és disposar de formes d’amidar que ens facin sentir bo allò que d’altres -fins i tot, potser, la majoria- considerin que no ho és. Que difícil, llavors, tenir mala consciència! Quants torturadors poden no tenir consciència de fer el mal si només depèn d’allò que ells consideren que és el bé i el mal! Que difícil dictar justícia -que en termes generals jo diria que ho és sempre- si és en base a tal tipus de criteris. D’aquí les normes que ens donem, en les societats mínimament democràtiques, dins de cada estat o a nivell internacional, per poder viure/conviure de manera pacífica.
Fer allò que un creu bo.
Si un ens situa en l’ordre de l’individualisme, bo ho fa en el de la moral, lligat doncs a una escala del bé i del mal que potser no acaba de ser la mateixa per a tots i vet aquí que les raons que guien la percepció/sentiment d’uns i altres poc té a veure amb l’existència de Déu!
Els sona: Ucraïna, Israel, Palestina, Afganistan, Burkina Faso, Iemen, Líbia, Benín, Myanmar, Sudan, República Democràtica del Congo, República Centreafricana?
No hi són pas tots!