Article coadjutor

Hi ha imatges que costa que te les treguis del cap. La del cap de setmana passat és la d’un adult de 47 anys estirat a terra cap per avall davant de 1.000 persones i unes quantes més davant de la TV i les xarxes. El senyor que està amb els morros a terra de la catedral de la Seu hi és perquè així ho indica el ritual obligatori que l’està convertint en bisbe coadjutor d’Urgell. L’escena, que també es pot veure en algunes classes de pilates perquè és bona per a l’esquena, és observada de prop per tot d’altres adults d’edat venerable dempeus que van vestits amb roba ampla blanc-i-vermella i un barret petit que els cobreix la coroneta. I sí, dissabte passat al matí el nostre futur cap d’Estat, Josep-Lluís Serrano, estava fent això (pagaria per saber què pensaven les autoritats en aquell precís instant...). I, per cert, amb tota sinceritat, no em sembla gaire més friqui això de dissabte a la Seu que tenir milers de persones ballant reggaeton cada cap de setmana a les discoteques.

Ara, a setembre del 2024 i per molt que els mitjans ho intentem dient que és recontrasuperhiperhistòric el nomenament del bisbe coadjutor, connectar això amb la gent resulta objectivament impossible. De fet, ja ho vam preveure bé fent una Constitució laica. L’assumpte és que fins i tot per als que, com jo, no hem vist les bodes dels amics perquè estem més a gust fora de l’església, sembla obvi que la carta del Coprincipat continua sent la que ens fa lligar més jugades com a estat. I és clar que ho remato amb el tema de l’avortament i el futur de la nostra arquitectura institucional. Qui plantegi la legalització de l’avortament en territori andorrà ha de pensar que això ens porta a la república perquè el Vaticà no ho admetrà mai. I seria d’agrair per part dels ciutadans que quan els polítics parlin del tema vagin per aquí. Val la pena jugar-nos el Coprincipat per solucionar aquesta indiscutible injustícia cap a les dones d’Andorra? Qui t’ho expliqui de manera diferent t’està marejant. D’una banda i de l’altra.