La seguretat

Quan vaig marxar del Diari per anar al bàsquet, corria el 2014, em vaig anar trobant tot de gent els mesos posteriors a canviar de feina que m’aturaven per carrer, m’agafaven el braç com buscant-me les pulsacions, em miraven amb preocupació i misericòrdia preventiva i em preguntaven: “Deus tenir excedència, no?”. Quan els contestava que no, que m’havia volgut canviar de feina i ho havia fet, la mirada es transformava en lament davant d’un condemnat. Vaig assistir, no és broma, a situacions d’aquestes davant de gent que em vol bé i que equiparaven la meva boja idea de canviar de feina amb els riscos de buscar-me una núvia leprosa a l’època de Ben Hur. I temo que aquest context és la tela en blanc en què pintem bona part dels debats que ens tenen distrets darrerament.

M’explico.

Primer de tot cal dir que, excepte comptadíssimes excepcions, no soc partidari de les excedències; crec que han de ser una excepció justificadíssima i no un recurs a la carta. A banda que marquen una diferència que detesto entre treballadors públics i privats. I en aquest marc mental de no arriscar mai res si no tens lligades les següents 4 jugades és en el que no resultarà senzill connectar positivament l’Andorra pròspera de les generacions precedents amb la que vindrà. Si l’objectiu d’una part molt important de la gent jove del país, molts amb carrera i talent, és només trobar una feina en algun dels abundants tentacles de l’administració subratllant els ponts al calendari, malament. Ens anirem pansint progressivament, si no ho hem començat a fer ja, en un lloc cada cop més gris i mediocre en què es desconfia dels atrevits, dels ambiciosos i dels que tenen ganes de fer coses. I aquest monstre del qual parlo és dels pitjors enemics que hi ha, perquè la manera que té de destruir-te és plaent i plena del que ara hem acordat que són privilegis. La seguretat no és saber què hi ha a l’altre costat de cada porta, és estar segur que te’n sortiràs hi hagi el que hi hagi un cop l’hagis obert.