Allò de l’amnistia

És molt nostre. De fet, és una de les assignatures importants de la carrera de fer l’andorrà. Si et trobes un andorrà d’ordre, un d’aquells amb 8 cognoms andosins com a mínim, hi ha temes que li pots dir cridant amb megàfon a un mil·límetre de la trompa d’eustaqui que es quedarà exactament igual. I així es poden anar ajornant debats hores, dies, anys i, en alguns casos, segles. I per molt que hi posi vinagre d’ironia en aquest fet, admeto, i com jo i amb més fonament els historiadors, que bona part de l’explicació de la nostra existència com a país descansa en aquesta habilitat per convertir en un art diplomàtic allò que pot semblar simple i no ho és: dissimular.

Assisteixo els darrers dies a la materialització en notícia dels rumors que feia dies que circulaven sobre una possible llei de punt final pel tema de la BPA. Els mitjans que en parlen la qualifiquen directament d’amnistia. I de seguida recordo com els darrers anys, des que el tema de la BPA va esclatar, he detectat aquella habilitat congènita en molts de no xerrar públicament d’aquest assumpte i encara més d’evitar en qualsevol moment mencionar la família Cierco. Els dríblings per evitar xerrar dels Cierco en molts moments resulten, fins i tot, còmics i arriben a convertir fer-ho en un tabú ridícul. Alguns per respecte i alguns per por perquè tot aquest temps han circulat històries del més truculent. I és en aquest clima de xerrar fluixet i amb cara de pòquer que arriba ara això de la llei d’amnistia. I aquí, aquell andorrà del motlle original escombraria la porqueria i la posaria sota la catifa. I a seguir. I aquí no ha passat res.

I ja no som aquí. Som en una Andorra moderna homologada internacionalment i amb separació de poders. I cada segon que els polítics (fent l’andorrà?) de totes les forces no diuen que això és un inacceptable disbarat molts andorrans ens sentim ofesos. Els Cierco es mereixen un judici just en què tinguin dret a defensar-se, res més. Igual que tu i igual que jo.