València

Les imatges que veus a la tele t’agafen fort les entranyes. Patiment, destrucció, impotència. València. Envies missatges a qui coneixes que viu allà esperant que la ruleta russa de la tragèdia no els hagi tocat. Estan bé i respires alleujat. Els dies avancen. Fas les coses que et toca fer. Treballes de lo teu i estimes els teus. Funciones. El drama que arriba de la tele és superior a mesura que avancen les hores. Com més temps passa, més dolor. És València. Hi has estat, pel cap baix, 30 vegades i has estat feliç. Alguna farra, alguna final de Copa del Barça i moltes visites amb el futbol sala i el bàsquet. Aquells pobles de la vora et sonen, o potser no, però revises per si alguna vivència t’hi va portar. I la gent que veus trencada a la tele podries ser tu. És gent que fa i deixa fer. És gent que no es mereix aquest número de loteria. Mentre tot això va passant tens el telèfon a la mà i vas mirant el Twitter de tant en tant. Com fas cada dia. I allò que t’arriba no és diferent de cada dia. Pots predir perfectament allò que diran uns i altres perquè la caça ha començat i és major. Calen culpables.

Molt abans de cap anàlisi calen culpables. I penses que segurament uns ho seran més que altres, però no ets capaç de discernir-ho perquè encara plou. No aigua, ara plouen morts. Quants? Tant se val, també serveixen per engreixar el porc. Com més millor, tant se val qui ho digui, tu fes retuit. Primer els culpables, després els fets. I el poble per tot arreu. El poble ho pot tot. I no ho pot tot. Ningú ho pot tot, per desgràcia. I cada cop que hi ha una tragèdia com aquesta acabem passant, com quan es recita un poema conegut, per cada vers pensant que som els que el vam escriure. I organitzem campanyes de recollida d’aliments per un lloc del primer món on tenen de tot quan potser al veí no li donaríem sal perquè no li obriríem la porta. I ho fem per sentir-nos millor perquè la tribu ens abriga. I això no ens fa dolents, però tampoc tan bons com ens pensem.