Etiquetes tallades

Entenc que molts de vosaltres pensareu que us torno a donar la xapa parlant un altra vegada dels acords d’associació. Però és que ens hi va molt i entenc que també ens empoderarà, per un possible canvi institucional. M’explico...

Cal recordar que durant l’any 2009 el Copríncep francès no va negociar amb el Govern andorrà de manera bilateral. Va imposar un aixecament del secret bancari amb caràcter imminent sota l’amenaça de dimissió com a Copríncep. Aquest poc tacte vers el país va portar Andorra i el seu sistema financer a una adaptació a correcuita, amb importants efectes econòmics i socials. A títol d’exemple, es calcula que més de 3.000 propietaris d’habitatges, fiscalment no declarats, no van poder mantindre el seu compte bancari ni tan sols per pagar els serveis bàsics, quedant així habitatges buits i bloquejats, encara a hores d’ara sense una solució clara.

I si voleu el mateix exemple d’imposició unilateral, només cal mirar Valira avall. Si a Sarkozy li va sortir bé, per què no al Copríncep episcopal? Crec que totes i tots ho tenim molt clar. Mai disposarem del dret d’avortament mentre mantinguem el Coprincipat, ni tan sols en els tres supòsits bàsics. Qualsevol Copríncep episcopal amenaçarà el petit país amb la dimissió, si Andorra aprova aquest dret bàsic.

En definitiva, un apropament a Europa ens revertirà en seguretat al nostre sistema econòmic, financer i social suficient, llavors sí, per plantejar si cal un canvi institucional.

Els acords d’associació poden semblar com aquelles nombroses i llargues etiquetes que pengen de la roba: molestes i difícils de desxifrar (segurament dissenyades per un psicòpata). Tothom les talla i alguns homes les estirem deixant quasi sempre un trau. Ni les llegim ni les volem. Fins que un dia, després d’una rentada desastrosa, ens adonem que potser hauria estat millor fixar-nos en aquella advertència sobre l’aigua freda o la rentada a mà.