Un Trump a cada casa

Des de la victòria de Donald Trump als Estats Units he sentit que els nord-americans no saben votar. Entre algunes de les interpretacions que es feien els dies posteriors a la victòria hi ha un estudi que recollia The New York Times en el qual es mostrava una ruptura total entre les ciutats i el camp. En aquells estats en els quals Trump s’havia imposat, pràcticament en tots perdia a la ciutat, però s’imposava amb claredat a les zones més rurals, guanyant així la circumscripció.

Ens vàrem quedar amb un pam de nas ja quan Trump va guanyar la cursa electoral davant Hillary Clinton. Llavors la lectura que es va fer és que la gent estava cansada del que representava la candidata demòcrata: el més pur establishment. El màxim representant del moviment MAGA no és vist com un tecnòcrata, sinó com algú que si li ho demanes et vindrà a ajudar a fer la collita.

Si fa uns anys dèiem que la política s’estava convertint en la gestió de les emocions del poble, començo a pensar que avui en dia la política s’està convertint en la gestió dels problemes més petits de casa. Les grans incerteses que dona un món cada cop més complex fa que demanem a la política respostes curtes i simples. Respostes que en moltes ocasions una mirada àmplia i a llarg termini no pot donar, però la desinformació i la viralitat, sí. És molt més senzill dir que tot se’n va a la merda, que no pas intentar desgranar quines coses funcionen bé i quines van malament, perquè quan comences una anàlisi d’aquesta mena, per molt acurat i beneficiós que pugui ser, sorgeixen més dubtes, més incerteses i t’obliga a assumir que no hi ha un blanc o un negre, sinó que cal prendre una decisió que acostuma a ser binària davant posicionaments que tenen punts a favor o en contra.

Un exemple d’això és el ministre espanyol Óscar Puente, que s’ha erigit en el gran servidor públic de la dana. Mitjançant les seves xarxes socials s’ha dedicat a fer el minut a minut de la reparació de les obres de l’AVE, entre d’altres. Publicava fa uns dies el ministre que una carretera en un punt remot d’Espanya havia quedat tallada per una esllavissada i avisava que els efectius d’emergència hi anirien al més aviat possible. Em pregunto, però, si un ministre hi és per arreglar-me el fanal de davant de casa o si ha d’estar per decidir cap a on s’ha d’encaminar un país els pròxims 20 anys.