Silencis ensordidors

Exemple 1. El passat mes de juny no vam aconseguir l’organització dels mundials d’esquí del 2029.

La Federació Internacional d’Esquí (FIS) els els va donar als noruecs de Narvik. Més enllà del disgust pels que ens havíem il·lusionat amb el tema (jo m’entusiasmo ràpid), el que se m’ha quedat d’aquells dies és que un cop allà la FIS va decidir donar dos mundials d’una tacada i els del 2031 se’ls van endur els italians de Val Gardena. Per a nosaltres, res. Vam ser molts els que vam fer un munt d’entrevistes als nostres representants al congrés de Reykjavík, on es va decidir el tema, i cap d’ells ens va avisar a la prèvia que es donarien dos mundials i no un. La cara de “gilipolles” quan ho vam veure des d’aquí va ser llegendària. Alguns dels que van anar a Islàndia amb la delegació oficial ni ho sabien, alguns sí. Encara és hora que algú demani excuses per aquell despropòsit. Exemple 2. No gaire després, aquest estiu el Comitè Olímpic Andorrà ens ha fet passar vergonya a uns quants amb pràctiques més pròpies d’una república bananera que d’un lloc evolucionat en els darrers jocs olímpics de París. Per refrescar-vos la memòria, familiars de dirigents van arribar a dormir a la vila olímpica i a desfilar en la clausura sense ser esportistes ni tècnics. El COA no només no ha dit que es fes res mal fet i els responsables de la bestiesa segueixen en càrrecs directius. Exemple 3. Ara fa una setmana del meeting d’ultradreta d’Ivan Espinosa de los Monteros en un fòrum econòmic celebrat a Andorra la Vella, i he d’entendre que el silenci de tota la classe política del país, excepte Jaume Bartumeu, deu voler dir que allò ja els deu estar bé i que quan vulguin poden repetir-ho. Hi ha silencis que són ensordidors.

I és aquell envernissament de conformisme que sembla que ho hagi de tapar tot. Aquella brisa que fa que allò que fa una pudor terrible a desídia t’acabi semblant un agradable perfum de rutina. I deixem-ho estar. Millor no parlar de segons què. I la millor de totes, no n’hi ha per a tant.