Poti-poti

Escriure un article sobre el cap de Govern pot estar bé. Si el poso a parir encendré la claca dels que ja surten de casa amb els comentaris carregats de metralla. Si faig una glossa de les seves virtuts passaré automàticament a formar part de la colla de palmeros que li riuen les gràcies i més treballant a la ràdio pública.

També cal preveure l’opinió del cap i els seus partidaris, és clar.  Ja fa dies, i per sempre més, opinar públicament serà així. A cada cosa que diem estem calculant les reaccions immediates que hi haurà.

Per tant, la temptació (humana) és emetre opinions de les quals puguis extreure rendiment. Si ara et convé dir que Espot s’ha carregat el país el teu peu entrarà perfectament en una sabata del 43 i si dius que les seves polítiques són el dic de contenció d’una catàstrofe econòmica el peu entrarà com un guant en un 47. I no es pot tenir un 43 i un 47. O tal com va el món potser sí…

I aquesta situació és aquella en la qual quan passa el temps tothom acaba dient que tenia raó en allò que va dir fa deu anys a pesar d’haver dit tot el contrari. Primer disparar i després apuntar. Primer dir alguna cosa i després pensar com l’argumentes. Una altra trinxera, si us plau. I això, a la llarga, només ho poden arreglar els joves i em temo que entre l’excusa i l’explicació els tenim més ocupats en la primera de les dues. Els de la meva generació els estem deixant una merda de planeta on viure i la resposta és deixar d’anar a votar i dir que el profe em té mania.

Xavier Espot? Un polític modern, i quan dic modern dic massa afectat per les convencions actuals. El millor orador que hem tingut mai al poder. La inversió estrangera i els seus vicis semblen haver-lo atropellat, però hauran de passar anys per saber si ho ha fet bé o malament. Massa paelles al foc, ara mateix. Possiblement, molts dels que el posen verd ara algun dia l’enyoraran. Passa sempre.