Equilibri inestable

Andorra, aquest petit país que solia ser sinònim de tranquil·litat i comerç tax-free, es troba avui immers en una sèrie de transformacions que fan trontollar la seva identitat. Mentre tothom debat sobre sostenibilitat i digitalització, aquí ens trobem en un equilibri precari entre voler ser pioners i mantenir certa essència de postal alpina.

La digitalització, per exemple, ha arribat com un nou mantra. Parlem de ser un hub tecnològic, però encara no hem resolt del tot el problema de la fibra òptica a algunes parròquies. Un repte, si més no, irònic per a un país que aspira a competir amb Silicon Valley. “Mai es poden fer plans per al futur basant-se en el passat”, deia Edmund Burke. I sembla que aquí el passat –amb la seva dependència del comerç tradicional– encara pesa massa per deixar-nos somiar un futur del tot digital.

D’altra banda, el medi ambient segueix sent una preocupació cada vegada més urgent, però sovint relegada a segon pla davant els interessos econòmics. Les pistes d’esquí continuen sent l’atractiu estrella, mentre l’escalfament global les posa en risc. I si bé es parla de diversificar l’economia, encara no s’ha trobat una fórmula màgica que no depengui de la neu.

Potser el gran dilema de la sostenibilitat a Andorra és que volem ser un paradís natural i, alhora, un destí massificat. I finalment, les cues interminables a la frontera són ja un clàssic hivernal. Els visitants arriben amb ganes de compres i de paisatges idíl·lics, però sovint se’n van amb una sensació de saturació. Andorra ha d’escollir: mantenir-se fidel a una imatge de país tradicional o abraçar del tot la modernitat. Mentrestant, el dia a dia del país es mou entre contradiccions, però també entre oportunitats. El que és clar és que Andorra no pot seguir sent només un aparador per als turistes; ha de ser un lloc que els seus habitants puguin sentir com a propi. I això, potser, serà el repte més gran del segle XXI.