La pausa per resoldre dubtes

Recordes quan eres petit i et deien que si treballaves aconseguiries tenir un bon pis, una bona feina, una segona residència… Vaja, una bona vida. Fa temps que l’esforç ja no és el que determina l’èxit que tindrem en la societat accelerada en la qual vivim. Segurament, avui en dia té molt més valor aquella dita de saber estar en el lloc que toca, quan toca, que la que defensa que les coses s’han d’aconseguir amb suor i sang. La viralitat substitueix la constància, la fama val més que l’esforç.

Un nou paradigma que, sumat a la nova era de la postveritat en la qual els dubtes més bàsics no poden ser resolts, impossibilita la creació d’un projecte de vida a llarg termini. Tampoc un projecte de vida en comunitat és ja possible. Estic convençut que bona part dels problemes de salut mental que hi ha avui en dia es deriven, entre d’altres, de les dificultats que tenim per dissenyar plans a llarg termini. De les dificultats que tenim per tenir seguretats com a éssers individuals que viuen en comunitat. És impossible saber si avui podré viure a Andorra, si demà podré tenir una feina que sigui suficient per satisfer les necessitats o si tindré cabuda en una societat cada cop més individualista.

La falta de projectes col·lectius també dificulta la construcció d’un paradigma en el qual tot un país pugui pensar cap a on vol anar els 30 anys vinents. No sé on soparé aquesta nit, ves a saber què vull per d’aquí a tres dècades. L’individualisme salvatge que cada cop domina més els debats públics és la principal porta d’entrada dels discursos populistes a esquerra i dreta. Només la pausa podrà donar resposta als conflictes interns en els quals viu Andorra, tant de forma individual com col·lectiva. En tot cas, almenys ha nevat i, per tant, ja sabem que tindrem les pistes obertes aquest cap de setmana. És de les poques coses segures que tenim a Andorra avui.