Reconeixement

“El reconeixement és el més noble dels sentiments humans, més poderós que un salari, més durador que un elogi passatger.” En un món sense connexió emocional, en què la crítica sembla prevaler sobre l’elogi, paraules com aquestes adquireixen una ressonància especial. Charles Schwab i Stevie Wonder ens recorden com de transcendentals són l’estima, l’ànim i l’exalçament.

Charles Schwab, el primer nord-americà a amassar una fortuna anual d’un milió de dòlars, sabia que el capital humà és un recurs inexplorat que floreix sota el sol del reconeixement. El mantra residia en l’estimulació de l’entusiasme aliè, en la distinció de les qualitats excel·lents de cada empleat. “La manera de desenvolupar el millor que hi ha a l’home és per mitjà de l’estima i l’alè”, proclamava. Schwab entenia que la crítica vola com un bumerang destructiu, avortant aspiracions i coartant el desplegament del potencial. De manera similar, a l’àmbit artístic, Stevie Wonder és un testimoni vivent de com un gest d’estima pot canviar el destí. Nascut amb una discapacitat visual, Stevie podria haver estat relegat al marge de la societat, si no fos per un mestre que va reconèixer i potenciar la seva capacitat auditiva excepcional. Aquell instant d’estima va desfermar-hi una nova vida, portant-lo a convertir-se en una llegenda musical. Totes dues històries convergeixen en un punt ineludible: el poder catalitzador del reconeixement. Quan s’enalteix, es crea un terreny fèrtil per al desenvolupament personal; s’inspira les persones a superar barreres i convertir les seves fragilitats en fortaleses. En paraules de Schwab, “si alguna cosa m’agrada, és ser calorós en la meva aprovació i generós en els meus elogis”. El que subjau en aquests relats no és una fórmula màgica, sinó una saviesa ancestral: l’estima genuïna no tan sols és un instrument per motivar, sinó un mirall on l’altre es veu reflectit, reconeixent-ne el valor intrínsec. En una era de superficialitats i deshumanització, potser és temps de reivindicar l’estima com un art, una ciència i una ètica, capaç d’ennoblir tant qui dona com qui rep.