La Síria oblidada

La Guerra Civil espanyola és una guerra que malauradament forma part de la nostra història més propera i això que “només” va durar 3 anys. Us imagineu una guerra de 13 anys? És el que, de moment, ha durat la guerra de Síria si realment l’arribada de les milícies islamistes Hay’at Tahrir al-Sham (HTS) a Damasc acaben sent el començament d’una nova etapa de pau al país. De fet, ningú s’esperava que en pocs menys d’una setmana el govern de Bashar al-Assad caigués com tampoc ens acabem de creure les paraules del líder del HTS, Mohammed al-Julani, quan afirma que té la intenció de construir una república islàmica tot i respectar les minories. I quines són aquestes minories? Doncs encara que inconscientment identifiquem Síria amb la religió musulmana, només ho és la meitat de la població, perquè no tots els àrabs són musulmans, de fet, hi ha un 15% de la població que és cristiana. I per què sentim més propera la guerra d’Ucraïna que la de Síria? Al capdavall, Damasc i Kíiv estan a la mateixa distància de casa nostra, uns 3.000 quilòmetres en cotxe; i a més, amb Síria compartim la cultura mediterrània. Doncs perquè, com va afirmar ja fa gairebé 10 anys, Javier Solana, el nostre continent, Europa, no ha estat a l’altura i moltes de les seves respostes han sigut insuficients davant la urgència de la situació. L’escala de l’èxode sirià s’equipara al de l’èxode viscut a Ucraïna: sis milions d’exiliats, 6 milions de persones que fugen per salvar la seva vida, la diferència és que la UE s’ha implicat directament en el conflicte ucraïnès i s’ha sentit responsable de l’acollida dels seus ciutadans però no en el cas de Síria. Mentre el HTS feia seu el govern a Síria, un dels seus grans poetes, Adonis, rebia a París el Premi Internacional Joan Margarit de poesia. La seva arma, la paraula, es dirigia cap a les societats àrabs reivindicant una transformació social perquè si hi ha res comú a la humanitat és la poesia, no pas la política ni el poder.