Viure i morir amb dignitat

Ja fa anys que la piràmide de població d’Andorra va invertir-se passant a ser la base molt més reduïda que no pas la part superior, imatge que deixa palès que la població està envellint. En aquest sentit, ens inscrivim plenament en la dinàmica del nostre entorn europeu immediat. La tendència a l’envelliment fa anys que es va reflectint en les estadístiques que es publiquen i, tanmateix, no sembla pas que això hagi preocupat gaire els nostres dirigents polítics quant a atenció al tram de població que es va fent gran.

En un moment donat sembla que es va optar (inspirat en formes de fer d’algun país nòrdic) per privilegiar el manteniment de les persones a casa, raó per la qual es va posar en marxa, des dels comuns, l’assistència domiciliària. Es tractava, però, d’una competència que no era comunal, i el Govern va reclamar-la. Res a dir al respecte. Ara bé, cal admetre que, des que aquest servei depèn de l’administració central, no ha cessat de reduir-se de pura pena: mentre que la gent gran no ha cessat de créixer, la plantilla de personal no ha parat de disminuir! I què dir de les places en residències? Tinc encara present la pressa per obrir El Cedre per poder dir no a la proposta feta des del comú d’Encamp. El problema és que el centre que va obrir en els espais d’un antic hotel (per què no?), molt aviat va saturar-se i, per més que es veiés a venir, des dels poders públics no es va fer re per ampliar el nombre de places en residències públiques (cap comú no reclamava res), esperant —se suposa— que el privat ja ho faria si trobava que fos negoci. I així estem avui, amb cues per obtenir un llit i amb un servei força millorable.

Aquells que, com jo, comencem a tenir una certa edat, millor dit: una edat certa, potser ens ho hauríem de començar a mirar de més a prop i, si no volem ser arreus de comerç, potser valdria la pena pensar en lleis que, com a mínim, ens poguessin permetre morir dignament.