De Bakunin a Wolwerine

Fa molt temps, en una galàxia llunyana, vaig ser bastant, tirant a molt, comunista. Devia tenir 16 anys i a l’institut d’Aixovall m’arrapava a la gent gran, els de COU. Fumaven porros i eren tots d’esquerres. Jo posava cara d’entendre el que deien tot i que realment no entenia res. Ni de política, ni dels porros. Però canviar el món i tocar els collons sonava bé i era compatible amb el que en realitat m’agradava, que eren el futbol i les noies. Un dia un d’aquells nois als quals els quedava sempre millor la cabellera que a mi, i enmig d’una discussió sobre si Boquerón Esteban era mitja punta o interior, va treure un llibre de la motxilla. “Llegeix això, ho entendràs tot.” Era el Catecisme revolucionari de Bakunin. Me’l vaig posar a la cartera, amb els llibres del col·le que la mare deia “no me explico como están tan nuevos, para mi que no los has abierto”. I un dia abans d’anar a dormir vaig resistir la temptació de l’autosatisfacció i em vaig llançar als braços de Mikhaïl Bakunin. Vaig arrencar motivadíssim, però a la pàgina 8 ja havia canviat el llibre per una revista de senyores despullades (el Lib!) que li havia robat al meu pare. I després a dormir. Vaig ser molt anarquista set minuts.

I ara? Ara soc un burgès. Com tu, probablement. Miro de no fotre els altres i no m’agrada que em fotin a mi. I la línia vermella que m’he posat per no desfigurar-me del tot en miquetes capitalistes és mantenir algunes banderes alçades. La democràcia, la justícia social i el respecte. Soc una persona d’ordre, una més perduda en el ramat. Com tu, probablement. El meu moment juvenil d’esquerres va ser una invitació a cuinar-me bé amb els anys. El problema, al meu parer, és si prolifera la idea de ser criptobro o l’individu aquest que amenaça de marxar a Dubai, Wall Street Wolwerine, entre molts dels nostres joves, perquè quan es facin grans em fa molta por en el que es poden convertir si ja són així de jovenets. I a tu, si ets dels que els riuen les gràcies, també t’hauria de preocupar.