Declaració de Barcelona (II)
Estem lluny d’assolir la justícia. Els anomenats estats del benestar, que en alguns països van ser un pilar de redistribució, cohesió social i garant de la pau, es troben amenaçats o desmembrats per polítiques d’austeritat i per la imposició d’un individualisme que soscava la solidaritat col·lectiva. Incidint així en diferents formes de discriminació que limiten les profundes desigualtats que hi ha entre el nord i el sud global, com dins del desenvolupament integral dels pobles, i enforteixen la ultradreta.
En pitjor situació es troba el sud global que, al llast de segles d’explotació, suma l’impacte d’un neocolonialisme de diferent intensitat i visibilitat. Neocolonialisme que perpetua que siguin exhaurits els seus recursos i es torni dependent econòmicament, relegant així milions de treballadores i treballadors a condicions de pobresa i treball precari o forçós.
La migració massiva, impulsada per la guerra, les catàstrofes climàtiques, la manca de llibertat, la repressió o la gana descapitalitzen aquests països i els condemnen a un futur encara més incert.
La pau, dret fonamental dels pobles i base del desenvolupament humà, és sistemàticament vulnerada. Els conflictes armats i les guerres segueixen sent eines utilitzades pels poderosos per perpetuar el seu domini, enfrontant així pobles o grups socials per al seu benefici propi.
Amb més virulència que mai, aquests empren la propietat dels mitjans de comunicació per desinformar i fomentar l’individualisme, els discursos d’odi i antisindicals, així com per atacar col·lectius i generar conflictes i disputes entre la mateixa classe treballadora, els conciutadans, les nacions i els estats.
La guerra, en totes les seves formes, continua sent la més gran amenaça per a la classe treballadora, principal damnificada d’aquest sistema socioeconòmic violent i destructiu.