El gronxador

Discutir amb la vida desgasta. Per molta voluntat que li posis al final ella sempre acaba tenint raó. Però ho hem de seguir fent perquè mostrar resistència a allò que ens va arribant forma part de l’absurda teoria que som els amos del nostre destí. I no ho som, ni remotament. Som aquí de pas i més val aprofitar per fer aquell petó o per dir allò que hagis de dir, perquè no tens ni la menor idea si se’t presentarà una nova oportunitat de fer-ho. I no. No seràs allò que vulguis. No et passaran les coses que et mereixes. Ja pot ser que tinguis la pitjor de les sorts i visquis una permanent penitència de pesars diversos sent una boníssima persona com que tinguis salut de ferro i et toqui la loteria sis cops sent el fill de puta més gran del món. Això és així i buscar la millor manera de discutir-ho ha tingut ocupades persones molt intel·ligents durant mil·lennis, abans en deien filosofia. Acceptades les regles del joc, juguem.

Un migdia del mes d’agost del 2023 vaig sortir per la porta del pis de la platja dels pares. Anava al gimnàs amb la Gemma. Quan marxava el vaig veure potinejant el mòbil al sofà. Crec que em va dir adeu amb la mà amb la qual no subjectava el telèfon. Em va dir adeu o no? Tampoc era important. Ens havíem de veure per dinar. Però ja no ens hem vist més. Bé, jo el seu cos sí, però ell ja havia marxat després d’un sobtat atac de cor. I com un gronxador diabòlic, la vida em va portant des del dia que visc fins al que va marxar el pare. No és tota l’estona. Vaig fent i em van passant coses, però el gronxador sempre em porta a aquell dia en què només voldria dir-li bon viatge i moltes gràcies per tantes coses fetes sense esperar res a canvi. I no podré, no hi ha res a fer. I com que tinc la mala sort de no creure en això de la vida eterna, m’hauré de centrar a fer tots els mèrits que pugui a la lliga que puc jugar i fer saber a la gent que estimo que l’estimo molt. I procurar que la darrera vegada que ens mirem ho fem sabent-ho.

Bones festes a tothom.