Allò que som

Aquest 2024 serà per a mi sempre el de la celebració del 25è aniversari del meu acomiadament d’RTVA. La vida, que és atzarosa, m’ha portat a celebrar-ho treballant al mateix lloc. Aquell 99 el recordo molt bé per les inversions fetes amb la quitança que em van pagar. Vaig comprar una tele enorme per veure els partits del Barça (Bogarde semblava tècnic i tot en aquella tele) i vaig fer dos viatges. Un a Egipte amb la dona i l’altre amb els amics a Normandia i Londres. Amb els amics vam tocar tot el tema desembarcament, vam menjar truita francesa XL al mont Sant Michel i entre riure i riure (anàvem amb dos cotxes amb walkie-talkies) ens vam plantar a Londres. Una nit vam sortir buscant deixar petjada pel West End i vam constatar que si ens treies del Califa d’Escaldes no érem res. En un monent donat de la nit dos ens vam quedar separats del grup. L’altre era un cosí meu heavy que aquella nit anava amb un pontxo bolivià de colors llampants, els cabells llargs i uns pantalons que no s’adaptaven a cap moda de tant haver-los portat, potser de nou era d’alguna. I una olor corporal que tombava després d’una patxanga de futbol a Hyde Park. Havíem de travessar un carrer estret, fosc en el qual hi havia tres londinencs fumant herbívorament (olor inequívoca). I el meu cosí heavy, no gaire posat a voltar de nit per grans ciutats, ho va dir: “Tu has vist la pinta que tenen aquests tios?” Me’l vaig mirar, vaig somriure i li vaig dir: “Tu has vist la pinta que tens tu?!!”

La immigració, el control de la immigració, el comodí que ho pot tot. El gran debat. La gran amenaça per a la nostra comunitat. I la seguretat. I tanquem-ho tot. Fem murs que ningú pugui saltar. I molts dels que demanen dia a dia que posem murs cada cop més alts són nets i fills de persones que van saltar el que fes falta per donar-los un futur i una societat lliure en la qual puguin dir el que els doni la gana. Curiosa bandera aquesta dels que diuen protegir allò que som quan en realitat estan destruint allò que som.