Terrorisme emocional

He trencat totes les promeses que vaig fer el 31 de desembre. Vaig dir que aniria al gimnàs, que llegiria més i que intentaria ser menys tossut. A 8 de gener ja puc anticipar que cap de les tres coses passarà. Ho dic amb contundència per dos motius: el primer, perquè mai m’ha agradat anar al gimnàs; el segon, perquè soc d’una generació que ha confós ser independent amb ser fanàtic del terrorisme emocional.

M’explico. Han conegut mai una persona que davant d’una decisió posa les seves cartes damunt la taula amb cap intenció de moure’s ni un sol centímetre de la seva posició? Han escoltat mai algun orador que enmig d’un debat no té cap mena d’intenció d’escoltar, sinó que simplement repeteix la seva matraca de forma indefinida? Doncs, vagin amb compte perquè això és terrorisme emocional. És una pràctica estesa en els nostres temps i s’excusa en frases com “vaig ser molt sincer”, “sempre t’ho he dit de cara”, “no intentis fer-me canviar d’opinió” o –la meva preferida– “jo no he canviat les regles del joc a mitja partida”. També acostumen a ser aquelles persones que practiquen el noble art del “jo ja t’ho vaig dir” com una eina per autojustificar-se i apropiar-se de la raó absoluta.

Poden estar tranquils si en alguna d’aquestes frases han identificat alguna persona pròxima a vostès. Aquest delicte no està tipificat al Codi Penal i, per tant, no hi ha risc de presó. Ara bé, vagin amb compte perquè aquesta gent practica una política de terra cremada que no deixa ningú indiferent.

Però, en fi, ens ha tocat viure aquests temps de bogeria, intransigència, zero compromís i total incertesa. Una realitat que té uns efectes devastadors en l’intent de construcció d’un projecte en societat. I per molt dramàtic que pugui sonar, ja els dic que no ho és tant com la inscripció de Dani Olmo al Barça.