Èxit col·lectiu

Què determina l’èxit en qualsevol afany humà? Segons el general Norman Schwarzkopf, comandant de les forces aliades a la guerra del Golf, la resposta és més complexa que una simple correlació de forces; rau en la convicció individual i el desig de triomfar. Aquest precepte, encara que forjat al gresol del conflicte bèl·lic, té aplicacions universals en negocis, esports i vida en general.

L’èxit no és un producte de la casualitat, és el resultat d’una sèrie d’eleccions deliberades que impliquen sacrifici. En aquest context, el sacrifici no és una renúncia dolorosa, sinó més aviat una inversió. Al món empresarial, podem veure líders que sacrifiquen temps amb la família per garantir la supervivència d’una start-up. En l’àmbit esportiu, els atletes ofereixen hores incalculables perfeccionant les seves habilitats. En tots dos casos, es paga un preu en nom d’un objectiu més gran.

Si extrapolem aquesta noció a l’àmbit de l’equip, trobem una dimensió addicional: el sacrifici col·lectiu. Aquí l’èxit no sols depèn de l’habilitat individual per pagar el preu, sinó també de la voluntat col·lectiva de fer-ho. Un equip no és simplement la suma de les parts; és un ens més complex, governat per sinergies que només emergeixen quan cada membre està disposat a subordinar els objectius personals al benestar del col·lectiu.

Això no obstant, aquest compromís individual i col·lectiu ha de ser informat i voluntari. Els equips, siguin militars, esportius o empresarials, prosperen quan els seus membres entenen el perquè darrere del què. En absència d’un propòsit clar i compartit, cap sacrifici valdrà la pena i la moral es desplomarà.

En darrer terme, la lliçó més profunda aquí és dual: l’èxit requereix tant la voluntat individual de pagar el preu com l’habilitat per incitar aquest mateix nivell de compromís en altres. En aquest sentit, l’èxit és tant un acte d’autotranscendència com d’autoafirmació: transcendim les nostres pròpies limitacions en contribuir a l’èxit d’un grup més ampli.