‘Lawfare’? És clar que sí!

El terme anglosaxó lawfare està sortint constantment als mitjans de comunicació amb referència a l’ús estratègic de procediments legals per intimidar un adversari polític. Últimament, al país veí del sud s’ha utilitzat aquesta via per intentar condicionar políticament el president del govern, assetjant judicialment la seva família.

En la meva opinió, les claus de la qüestió són dues: en primer lloc, si es poden iniciar procediments judicials basant-se en sospites i retalls de premsa i, en segon lloc, si els magistrats, condicionats per la seva ideologia, poden indagar exhaustivament en assumptes que semblen menors. Entenc que a les dues qüestions s’hauria de respondre negativament, ja que una indagació prospectiva, que seria l’equivalent al popular a veure què trobem, esta prohibida legalment i és pròpia de règims autoritaris.

Tanmateix, cal recordar que el lawfare no tan sols consisteix a utilitzar la via judicial per acovardir o escarmentar els enemics polítics, sinó també en l’ús partidista de l’aparell administratiu d’un estat, perseguint els mateixos objectius o afavorint els afins. No cal parlar del tema català, que tan de prop va afectar Andorra.

Recentment, hem tingut una altra evidència: el tracte que ha donat l’Agència Tributària al germà del president espanyol pel que fa a la seva presumpta residència fiscal a Portugal, que dona per bona, quan treballava exclusivament per a la Diputació de Badajoz. L’informe, que és públic, posa en evidència la diferència de tracte que tenen uns i altres en funció de qui siguin.

Segons la teoria exposada al document oficial, pràcticament tothom tindria assegurada la residència fiscal a Andorra. Es podrà esgrimir aquesta tesi tan favorable al contribuent en les constants revisions de les residències fiscals? Hauria de ser així...

Com li va dir l’emperadriu Catalina la Gran al seu conseller, l’escriptor francès Diderot, “el paper ho aguanta tot!”.