De moment

A la cursa per tenir tota la raó ja no m’inscric. Potser quan era jovenet vaig arribar a pensar en algun moment que era el gran trofeu, però la vida et va posant a lloc i arriba un dia que no és cap dia i una hora que no és cap hora en què entens que no tens tota la raó. De fet, la immensa majoria dels cops no tens ni raó i el que s’ha d’intentar mantenir, i cada dia em costa més, són les ganes de discutir una mica per tenir una mica de raó, perquè si no tot plegat seria un avorriment. Però no és fàcil.

Ahir va prendre possessió com a nou president dels Estats Units Donald Trump, que ja ho havia estat i que torna per la porta gran després d’haver guanyat incontestablement les eleccions presidencials. És el mateix Donald Trump que va encoratjar una turba histèrica a prendre per la força el parlament americà perquè no estava d’acord amb el resultat de les eleccions anteriors. En qualsevol escenari versemblant de la vida d’una democràcia aquest home quedaria inhabilitat per sempre més perquè és un perill per a les institucions públiques. No tan sols no és així, sinó que torna i ho fa gairebé com un nou emperador d’una Roma moderna que prefereix cremar abans que aturar-se cinc minuts a repensar-se.

I la culpa de Trump és de tots plegats. És un fracàs amarg. Un desastre terrible provocat per una classe política malaltissament mentidera que fa anys que està rendida al curtterminisme i al càlcul electoral. I Trump està per tot arreu. Em resulta inconcebible el nivell de crispació que un tema com l’acord d’associació amb la UE genera per aquí. M’obre en canal que es facin articles sobre aquest noi maleducat que fa creps a la Rotonda i no sobre com estem obrint, i ben tranquils, de bat a bat la porta a la ultradreta en aquest país. I de moment em queden ganes de dir-vos, als que esteu obsessionats que tot és una autèntica merda, que no és cert i que de la part de raó que podríeu tenir podríem construir alguna cosa sempre que respecteu la part de raó que jo també podria tenir.