Neofeudalisme

“A mi m’importa ben poc què farà Trump, mentre m’arribi per pagar el lloguer jo ja faig.” És la frase que un jove resident va deixar anar a la barra d’un bar d’Escaldes mentre es disposava a pagar el seu cafè amb llet i la napolitana de xocolata que s’havia empassat a dos quarts de nou del matí. Té certa part de raó quan defensa que allò que passa a l’altre cantó de l’Atlàntic afecta poc el nostre dia a dia. Encara menys la classe treballadora, que amb prou feines en tenim prou per gestionar el nostre armari cada matí.

Però fa dies que dono voltes a si realment allò que passa lluny de nosaltres ens ha de preocupar o no. Com tot en aquesta vida, les coses les podem llegir des d’un punt més macro o centrar-nos només en el micro, però el que sí que és evident és que aquest neofeudalisme cada cop més present a les nostres vides em fa pensar que ens encaminem cap a un futur en el qual quedem estancats i encasellats sense gaires opcions de moviment o progressió social.

Algunes de les característiques d’aquest neofeudalisme són més que evidents al Principat, més enllà que aquí no tenim cap multimilionari dirigint una xarxa social o disparant a tort i a dret contra els pilars fonamentals de la democràcia. L’increment de les desigualtats, l’acumulació de poder econòmic i polític en elits o una clara estratificació de la societat.

Per tant, encara que el que passi als Estats Units ens quedi extremament lluny i no ens impedeixi prendre’ns un cafè amb llet i una napolitana amb tota la calma del món, sí que ens ha de servir com a tràiler de la pel·lícula que tard o d’hora viurem aquí, al país.