Versalles

Divendres passat va venir de visita la ministra d’Afers Exteriors, Educació i Esports del Principat de Liechtenstein, Dominique Hasler. La van acompanyar membres importants del seu equip i la seva agenda incloïa una xerrada pública al Park Hotel a les dotze del migdia. L’acte era una cita destacada de les que hi ha hagut fins ara per informar la ciutadania sobre els beneficis o perjudicis d’un acord d’associació d’Andorra amb la UE. El petit país centreeuropeu farà 30 anys que treballa amb una fórmula semblant de relació amb Europa a la que nosaltres sotmetrem (o no) aviat (o no) a referèndum. Com era de preveure, a la xerrada no van assistir els que tenen pensat votar que no, amb algunes absències que criden molt més l’atenció que les presències, perquè si una exposició del camí cap a Europa d’un petit estat europeu no és material informatiu valuós, és que aquí tot el peix ja està venut. Els que han decidit que això és un no d’aquí no els trauràs encara que la UE portés sota el braç la fórmula màgica per al preu de l’habitatge i el creixement descontrolat.

Però no vaig per aquí. Els del sí fan venir divendres passat una delegació potent de Liechtenstein a les dotze del migdia a l’auditori de l’hotel més chic d’Andorra. I més enllà de qui no hi va perquè vol que quedi clar que no hi va, no sé qui més s’esperaven que pogués assistir? Òbviament, algú hi havia, els incondicionals del sí, és clar. I segurament no tots perquè molts a aquella hora treballen. Per tant, l’exposició de la senyora Dominique Hasler es va resoldre més o menys com aquells concerts de cambra que es feien a Versalles per a satisfacció exclusiva de la cort. L’èxit sostingut de l’acord d’associació amb la UE de Liechtenstein és una de les armes més potents i ponderables amb les quals compta el sí per remuntar la situació en la qual està segons les enquestes i per molt benèvol que em posi em costa molt explicar-me quina és la intenció estratègica d’una programació tan catastròfica com la de divendres passat.