Hisenda, la tremenda

Feia temps que cercàvem crear un país atractiu, escollit per viure-hi per aquells que busquen seguretat, un sistema educatiu potent, un sistema sanitari excel·lent i un model impositiu lluny de ser inquisitorial. Aquest conjunt de factors, sumat als convenis de no-doble imposició –que, recordem, són acords internacionals per evitar que una mateixa renda o fet imposable sigui gravat per dos o més estats–, ha fet que Andorra es consolidi com una destinació molt favorable per establir-se dins del marc de la legalitat internacional.

Ara bé, aquest esforç d’homologació legal internacional no satisfà la Hisenda espanyola, que manté la seva particular caça de bruixes contra els residents andorrans espanyols. És ben sabut que molts d’aquests eviten pagar amb targeta durant les seves estades al sud i apaguen immediatament qualsevol dispositiu electrònic que pugui delatar-los davant la temuda Hisenda espanyola, que vigila amb lupa si superen els dies hàbils de permanència que permet la llei. Potser el motiu és que els inspectors de la Hisenda espanyola cobren primes per cada cas detectat, tingui èxit la persecució o no. Una estratègia difícil d’entendre en un país com Andorra, que tampoc comprèn fenòmens com l’efecte ocupa, protegit amb lleis incomprensibles per a gent de poble com nosaltres.

Arribats a aquest punt, toca reflexionar i decidir. Optem per acords puntuals amb Espanya, amb les seves corresponents motxilles, enmig de la guerra oberta entre la Generalitat i el govern de Madrid? O amb França, on ens trobem amb els habituals talls de carretera per la neu i amb les amenaces del Copríncep, com les del 2009, quan es va arribar a plantejar la dimissió si l’intercanvi d’informació bancària no s’acceptava immediatament? O bé escollim la protecció d’Europa, amb uns acords d’associació que segurament no són els millors, però són els únics que tenim i que, per pura inèrcia, mai es renegociaran a l’alça.