Hippies

San Francisco. Ciutat maca per passejar pujant i baixant aquells carrers de les pel·lícules. El Golden Gate (pont que impressiona fins i tot un funcionari), Alcatraz i la visita obligada al barri dels hippies. Allà el 1967 es va viure l’estiu de l’amor. No vaig poder evitar fer-me la foto (pecat de guiri) a la cruilla entre els carrers Haight and Ashbury, l’epicentre de tot. I igual que quan vas al Coliseu de Roma i t’imagines fent anar l’espasa i tallant algun cap, a San Francisco, al barri hippy, no vaig poder evitar imaginar-me com devia ser aquella revolució. I em vaig veure jove, pelut, drogat i mirant de quedar ben classificat a la lliga del sexe indiscriminat que es practicava, allò de l’amor lliure (un tots contra tots però respectant). Aquella gent van ser lliures, ho van provar tot, adoraven Jerry Garcia dels Grateful Dead i van saber quan allò havia acabat que la vida no podia ser només allò perquè els humans hem tingut sempre aquest mania de repartir més hòsties que petons.

L’altre dia em demanava què passaria si poséssim tots aquells hippies en una màquina del temps i els féssim aterrar al 2025. I el més divertit d’aquesta ficció era pensar qui reivindicaria aquesta comunitat avui en dia. I aviat vaig arribar a la conclusió que l’esquerra segur que no. I mira que seria el primer que diries, segurament. Però l’esquerra de la correcció política i les normes per a absolutament tot veuria els hippies com una amenaça. I aquest exemple tan poc sofisticat és molt útil per explicar com pot ser que les forces que havien de ser guardianes de la llibertat i la lliure elecció siguin percebudes per bona part de la joventut com els de la meva percebíem la senyoreta Rottenmeier. I sabeu qui captaria l’atenció dels hippies després que algun socialdemòcrata els hagués dit degenerats? Encerteu. Ho faria Javier Milei, o Trump, o algun de l’estil. I si aquesta crítica no incomoda l’esquerra perquè espavili d’una vegada és que la columna m’ha sortit fatal.