Pedro Sánchez

“Pedro Sánchez hijo de puta”, va cridar a l’uníson el públic del Dogfight Wild Tournament que va organitzar l’streamer Jordi Wild fa una setmana. És un esdeveniment d’arts marcials i entre les moltes coses que s’esperava que fes el públic segurament no hi havia la de recordar així la mare del president d’Espanya. No venia a tomb de res. En aquests ambients Pedro Sánchez és l’encarnació del mal més abjecta que se us pugui acudir, en contraposició a la llibertat que representen Trump, Milei o Abascal, aquest és el looping permanent en el qual viatja frenèticament cada dia més gent. I la veritat és que a mi Pedro Sánchez em sembla una criatura política curiosa, amb una capacitat per sobreviure a les trompades, única, i una coherència bastant discutible. No m’entusiasma gens ni mica. Però si em posen contra la paret i em fan escollir entre Sánchez i Trump, no tingueu cap dubte que trio l’espanyol. O entre Macron i Trump, sempre el francès. Entre els molts pecats que poden arrossegar els presidents de dalt i de baix nostre no he vist que vulguin rebentar la salut pública, l’educació o la mateixa democràcia (us recordo que Trump va estar involucrat en un cop d’Estat). I és tan senzill com això. No és que em conformi. És que prefereixo arreglar un cotxe amb els frens gastats que un que no en porti i a veure què passa. En aquest país hem acollit els darrers anys una bona colla de gent que l’altre dia hauria cantat “Pedro Sánchez hijo de puta”. Se sap perquè no s’amaguen i es passen el dia dient/fardant que Espanya és un estat errat i que sort tenen que han vingut a viure a Andorra, que aquí paguen molt pocs impostos i els que segueixen a Espanya són completament idiotes. I des d’aquí, a través de les xarxes s’han convertit en catalitzadors d’aquesta furibunda oposició. I no sé encara, perquè ningú m’ho ha explicat, com encaixa la tradicional discreció andorrana amb tot això. I el més important, si això ens ha de portar a algun destí que ens interessi com a país.