La gatzara del Carnestoltes

La dita que diu “al Carnaval, tot s’hi val” no quadra amb els meus esquemes. Passo de Carnestoltes. No puc tolerar que el súmmum del mal gust m’embolcalli. Tinc tot el dret a fer i dir la meva. Com a creient, m’estimo més deixar-me seduir pel missatge de la festa de Pasqua.

Entenc que la gent tingui ganes d’oblidar penes. Malgrat que la vida ens sacsegi sovint, no crec pas que la solució passi per la disbauxa desenfrenada d’una galindaina absoluta. En un entorn social cada cop més agnòstic, són molts els qui tan sols pensen en elements associats a la sàtira, el bunyol, la grolleria i l’horterisme. Els encanta provocar i menystenir tots aquells que s’ho miren amb respecte i reflexió. De fet, la paremiologia ho retrata com cal: “Per Carnestoltes, totes les bèsties van soltes”. Per tot plegat, faig per ajustar-me a la tesi “del Carnaval, no en facis cabal”. Al capdavall, “el qui és carcamal tot l’any fa Carnaval”. O també “moltes caretes pel Carnaval, però encara n’hi ha més la resta de l’any”. No puc acceptar estoicament veure passar una rua on es contravé el sentit del respecte i l’educació. En el grec Epicur, la regla d’or s’entén com a ètica de la reciprocitat. Cal minimitzar el dany.

Em genera estupor, fàstic i rebuig veure personatges sense nivell ocupant trones polítiques on poques vegades estan a l’altura. Grinyolen a cada instant. Cada cop que obren el bec, la barra de pa puja de preu. Davant d’això, com al circ romà, s’escuden en el criteri que donen a la gent la “merdeta” que li demanen. Au va! Quin desgavell! En tancar l’article, diré que –a tots ells– se’ls escau, allò del “per Carnaval, més vi que pa!”. Ja n’hi ha prou d’un pati tan esvalotat i desmarxat! Ja ho deia Confuci: “La vida és molt simple. Som nosaltres els qui insistim a fer-la complicada”. Volem ésser carallots?