Cues

La columna d’avui podria portar de títol: L’art de sobreviure a les cues interminables... Aquesta meravella de la modernitat que ens recorda, cada dia, com ens encanta esperar. Qui no ha gaudit mai d’una bona estona dret, fent equilibris amb el mòbil i intentant evitar el contacte visual amb la persona que li respira massa a prop? És tot un esport nacional.

Des dels supermercats fins a les oficines administratives, el sistema ha trobat una manera brillant d’assegurar-se que mai ens falti una mica d’adrenalina.

Per exemple, aquell meravellós moment en què, després d’esperar una bona estona, t’adones que has triat la fila que avança més lentament perquè, per descomptat, la persona davant teu ha decidit pagar amb monedes de cèntim.

O la pujada d’adrenalina en veure, assegut al teu cotxe a la frontera, que hi ha conductors VIP que consideren que no han d’esperar aturats com la resta?

I ja fora de les nostres fronteres... Què me’n dieu de les cues a l’aeroport? Allò sí que és una experiència! No hi ha res com passar vint minuts descalç i amb els pantalons caient perquè han decidit que la teva sivella és una amenaça per a la seguretat mundial. O els concerts, on pagues una fortuna per veure un artista en directe i acabes contemplant caps de gent mentre esperes per comprar una cervesa a preu d’or.

Però no ens oblidem del millor: les cues virtuals. Perquè, és clar, amb la tecnologia havíem d’aconseguir una versió digital de la tortura. Entrar a una pàgina web per comprar entrades i descobrir que hi ha 50.000 persones davant teu és una experiència inoblidable. I, si tens sort, quan arriba el teu torn... tot està esgotat.

En definitiva, les cues són aquesta petita meravella del dia a dia que ens recorda que la paciència no és només una virtut, sinó una necessitat absoluta. Així que respira...