La família, el pilar

Hi ha alguna cosa més gran que donar vida? Ser pare, ser mare, és entregar-se a un miracle que et transforma. És despertar amb un somriure petit que et necessita, sentir el pes d’una mà diminuta a la teva i saber que, amb cada pas, construeixes un món millor. La paternitat no és només un rol: és l’amor, és una revolta contra un temps que ens vol consumidors aïllats i sols. I la família? És el refugi on aquest amor creix, on les ferides es curen i els somnis prenen forma.

Mira als ulls d’un nen que confia en els seus pares: hi veuràs el futur i la força. Cada abraçada, cada nit en vetlla, cada lliçó compartida teixeixen un fil que uneix generacions. No és teoria: els membres de les famílies unides porten dins una força que els guia sempre. Tanmateix, avui aquest tresor està en perill. La precarietat ens roba l’estabilitat, l’egoisme ens encega, l’especulació ens roba els habitatges i molts joves tremolen davant la idea de ser pares. No els abandonem.

Necessitem actuar. Permisos parentals que no castiguin, habitatges on els fills puguin viure, una societat que aplaudeixi cada pas d’una mare o un pare i una comunitat que doni suport als pares i les mares. No parlem de números freds ni de taxes de natalitat: parlem de vides que mereixen néixer i créixer.

En un món que exalta la productivitat, l’individu i l’èxit personal; la paternitat i la família queden relegades a un segon pla. Tanmateix, aquests dos pilars no només sostenen la nostra existència biològica, sinó que són la base de la cohesió social, l’estabilitat emocional i el futur col·lectiu.

La família no és una relíquia del passat; és el batec que ens manté humans. Sense ella, què som? Ombres solitàries en un món buit. Defensem-la, perquè en cada pare, en cada mare, en cada llar, hi ha l’esperança. La família és el nostre llegat, la nostra força i el nostre crit d’amor, mantinguem-la viva.