La confluència

Busco tot el que puc sobre el tema del dirigent de Podemos Juan Carlos Monedero i els abusos sexuals que li atribueixen. Trobo “baboso” i accions com “me intentó dar un beso”. Ho faig per curiositat. Per veure què li poden imputar i entendre així el linxament. No he estat capaç de trobar res més que el retrat d’un home de mitjana edat que va molt sortit i que potser ha tret profit del seu càrrec en alguna ocasió per tenir sexe. No és edificant, està clar. Òbviament, la dimensió del cas, arriba per tractar-se d’un polític d’esquerres i l’esquerra ha desplegat un arsenal armamentístic de primera contra qualsevol dissidència que surti de la condemna total d’aquests temes. I, clar, hi ha un efecte rebot per passar llista des de la dreta. Recordo ser petit i sentir una frase que deia la meva àvia Paca i que podia usar tant llegint El Caso com el Diez Minutos: “La jodienda no tiene enmienda”. I el que deia la Paca (hauríem d’escoltar més la gent gran) no té més profunditat que la d’identificar la dificultat de la nostra espècie per encaixar els instints sexuals amb la civilització. I en aquesta anàlisi hauríem de poder coincidir els d’esquerres, els de dretes i els que se’ls refot la política. I per poder trobar una confluència, que ara s’albira llunyana, hauria de començar a flotar un marc comú en la definició del que no ens agrada i del que ha d’anar al Codi Penal. A mi no m’agraden segons quines idees i no vull pas que siguin delictes. A mi em sembla inacceptable el que va fer el Rubiales, per exemple, però em costa pensar que fos una agressió sexual. I, lamentablement, perdem molt temps (que podríem invertir en aquest mateix tema) en discussions absurdes amb la cancel·lació com a espasa de Dàmocles. Alguns per quedar molt ben classificats en la lliga del feminisme i altres, per efecte rebot, en discutir el que és evident, i és que als homes ens queda molt camí per recórrer encara si realment aspirem a una societat amb igualtat d’oportunitats i drets.