Has deixat petjades, Júlia!

“Júlia, has deixat petjades en el camí”, ho han proclamat amb la veu trencada pel dolor i per l’emoció les nétes Meritxell i Núria durant la missa de comiat, celebrada el dilluns de Pasqua de Granada. El Jordi ens mostrava les petjades com els mantres de la persona que sols viu per desviure’s per als altres, a l’estil d’una Teresa de Calcuta: la vida és un repte, afronta’l. La vida és promesa, gaudeix-la. La vida és amor, gaudeix-ne... El Xavier ens feia admirar la bellesa de la vida de la bona mare: “ha marxat sense voler donar-nos treballs, talment com ho ha fet en el caminar de la seva vida; ha mort a casa, com era la seva il·lusió; ha tingut una joventut molt dura que l’ha vist recompensada amb la vellesa que anhelava: l’amor dels seus fills, del seus néts, de les seves joves” –la Júlia m’ho havia confiat nombroses vegades: “em sento estimada per tots”– no li ha faltat res. Des de la finestra del cel ens somriu: ha tingut la missa funeral que volia: una església plena de gom a gom fins a la placeta de sant Serní. Des d’un silenci sagrat els amics mormolejaven: “ha estat una bona mare, una bona dona, senzilla, abnegada, sacrificada, encuriosida i parladora amb tothom”.

La Júlia fou la primera feligresa que vaig conèixer en ser nomenat mossèn de Canillo. Fou el mes de juliol del 1966. El bisbe Ramon Iglesias em manà en enviar-me a Andorra tenir el domicili a Escaldes. Em vaig estrenar a Canillo el primer diumenge de juliol d’ara fa 50 anys. Em vaig impressionar en veure l’església parroquial plena de gom a gom. En el sermó, vaig lligar l’evangeli d’aquella dominica sobre l’avís de Jesús “guardeu-vos dels falsos profetes” amb els meus anhels de servir fidelment la comunitat canillenca com a mossèn i com amic. En acabar la missa, la Júlia vingué a saludar-me: “mossèn, no calia que s’esforcés tant en el sermó. Ningú no l’ha entès. Tots els assistents eren francesos. Només érem tres dones del poble”. La meva decepció i tristesa fou abastament recompensada per la franquesa i confiança de la Júlia que m’obria les portes de cal Toni. El seu espòs, el Joan, era el campaner que curava de l’església i de la rectoria. Era un home manyós. Sabia una mica de tot. La cuina de cal Toni fou el meu refugi en les primeres vetllades de les llargues gelades nits canillenques. Cal Toni i la Rectoria des de temps immemorial fan veïnatge, tal com manen els Usos i Costums de la primera parròquia. Per a mi, fou un veïnatge que esdevingué una segona família. Admirava la Júlia treballadora, al camp, com assalariada en alguns dels comerços de Canillo, que sumades a les feines de casa, es feia mereixedora de la lloança del salmista “l’esposa fruitarà com una parra, / dins la intimitat de casa seva/ els fills seran com plançons d’olivera / al voltant de la taula.” Al Xavier i al Jordi, els ha tramès la seva força. D’ella han après a lluitar i, gràcies al pòsit dels seus valors sortiren de l’estretor per triomfar en el camp familiar, professional i polític. Les paraules dels néts Eduard, Núria i Meritxell en donen fe: “padrina ens has encomanat la teva pau, serenor, vitalitat, fortalesa, seguretat. La clau estava sempre a la porta”. El seu cor era obert. Quantes vegades se’m confessava: “mossèn, sempre vaig amb el cor a la mà!”. Gràcies, Júlia de la teva gran amistat envers la meva mare, senyora Pura! Fores una fidel germana mentre va viure amb mi a la rectoria de Canillo. M’és fàcil, avui, imaginar-me que heu reprès en algun raconet del cel aquelles llargues converses on li repassaves la vida i miracles de cada família de la parròquia, sense oblidar el tema de les flors. Aplico amb equitat i imparcialitat a la Júlia, la dita egípcia: “quan una persona gran es mor, és tota una biblioteca de saviesa que es crema”

Malauradament, ens hem malacostumat. Avui, tot ens ho ha de fer el comú. Als anys 70, la Júlia, la Matilde del Ponet, la Núria de l’Enrauladet, la Celestina del Jep palaven tota la neu del carrer Gran. El com del mig de carrer era sempre net com una patena. Les façanes de les cases, un autèntic jardí, fotografiat pels badocs turistes estiuencs a qui venien les verdures de l’hort. Admirava d’aquestes meves veïnes com jugaven el joc dels primers infants de les Colònies Populars de Canillo. Responien amb paciència amorosa les preguntes de la gimcana de la descoberta del poble.

Sóc molt feliç. Encara no fa un mes, la Júlia compartí amb els companys de l’Associació de la Gent Gran a AINA el dinar de Pasqua i la rosa de sant Jordi. Trobaré a faltar aquella llum encesa a la finestra de casa Nova del Toni, a la una de nit, que, abans d’entrar al garatge de la rectoria, em regalava el “bona nit” de la Júlia. “No us deixaré orfes. Convé que me’n vagi perquè sentiu místicament el meu Esperit” ens ha dit el Mestre de Natzaret en la missa d’adéu-siau de la Júlia. He ofert a la meva Confident del Santuari de Meritxell, que ella tant estimava, un llantió com a signe del ciri pasqual. Era també un petó per a la Júlia, el Joan, la Lola, el Juanito, la Pura i el Jaume. Ella que els té tots a la falda maternal m’ha regalat un bàlsam de conhort i escalf: “mira la mort amb els ulls del meu Fill Jesús que són els de l’amor, que és la mirada de la vida.” Comprenc. La Núria, la Meritxell i l’Eduard ho han entès: “Júlia, has deixat petjades en el camí. Nosaltres a qui tu tant has estimat i estimes, nosaltres que tant t’estimem, les volem seguir.